9.
Fa devers deu anys, vaig fer un film
damunt “GOBERNADOR” el darrer campió entrenat per Pierre Allaire. Després d’una
sessió d’entrenament a la platja de Cabourg, mentre queia un bon bruixat del
que ens havíem arrecerat dins el seu Mercedes gris, En Pierre me va parlar de
Jean-Pierre Dubois.
No
està fet de la mateixa pasta que la resta del mon. És d’una casta de gent capaç
d’arribar a mitjanit de Vincennes i de posar-se a fer bales de “foin”
il·luminat pels fanals del tractor, això no el molesta lo més mínim. Esta construït
d’una manera diferent a tots nosaltres. Jo l’he vist néixer. Quan estava a punt
d’esclatar la guerra, érem veïns, a Dinan. Les dues famílies estaven
instal·lades davant del quarter. Nosaltres, veníem cavalls a l’armada i els
Dubois hi venien porcells, era el seu ofici, vendre porcells, fou després que
ells es van ficar en lo dels cavalls. Un dia, Jean-Pierre, quan tenia tres anys
i mig va partir amb un cavall enganxat. Havia llevat sa cadeneta que assegurava
el freno i va partir amb un carretó de passeig, per la carretera, tira tira.
Però quan va arribar al poble, l’egua es va posar a trotar, aviat, aviat i cada
vegada més aviat. Tot lo món es va trastornar. Vam agafar bicicletes, vam
provar de posar en marxa els cotxes de gasogen...que no partiren. L’egua anava
a tota per dins Dinan i no es veien més que els rissos rossos d’aquell infant
de sobresortien per damunt de la respatlera del carretó. Per acabar, es va
aconseguir aturar-la abans d’arribar al viaducte on hi havia el risc de
matar-se. Son pare que, per altre banda, l’adorava, l’hi va fotre una vertadera
pallissa perquè no ho tornès a fer. Tot lo mon havia passat molta por...ferit,
Jean-Pierre va pujar al seu dormitori i no s’ho pensa dues vegades: agafa una
maleta, hi fica el seu pijama dintre, i parteix, així, per la carretera de
Brest, amb una maleta que era mes grossa que ell. Ma mare va sentir que els alemanys
s’esclataven de
riure, i va sortir de ca nostra i va veure el meu Jean-Pierre que arrossegava
la seva maleta amb els seu pijama dintre. Se’n anava a ca el seu padrí que vivia
a tres quilometres d’allà. Com podeu suposar, ma mare el va fer entrar. I se’n
va ocupar. Ploriquejava i ma mare no sabia com consolar-lo. De cop ell va veure
els indiots, hi havia una indiota amb els seus petits, i li diu a ma mare, en
sonant-se el nas i amb la seva veueta: “m’agradaria de matessis un indiot dels
petits per veure si sa mare plora” Volia veure plorar la indiota grossa.
Fou en aquesta
època que Pierre Allaire va guanyar la seva primera carrera. En plena guerra,
en el curs d’una romeria a Dinan,
Després hi va
haver el famós diumenge en que va participar a les sis curses de la reunió i
les va guanyar totes.
No apreníem a muntar a les escoles, en aquell temps. Cadascú
tenia el seu mètode. Però guanyar sis carreres en el mateix dia, suposo que me va
estimular per a guanyar-ne d’altres. Me vaig convertir en una petita vedet d’un
dia per l’altre. Mon pare volia que tornés a l’escola. I un dia, per
desencisar-me dels cavalls me diu: Jas, aquí tens una bicicleta i una llibreta,
ves a veure que hi ha per a vendre. Però no facis res més que informar-te,
m’entens, no compris res. Prens el nom de la gent, les etxures dels cavalls que
volen vendre i només m’has de dur això. I jo vaig partir amb la bicicleta i la
llibreta. A mig capvespre, mon pare troba al Sr. Truau, el padrí de Jean-Pierre
Dubois, i li diu: “he enviat En Pierre en bicicleta a fer negocis, te ben
promet que aviat voldrà tornar anar a escola quan haurà vist lo que es això. El
vespre, el Sr.Tuau, va venir a veure la meva mare, Élisabeth:
I què, Zabeth, com l´hi ha anat el dia a En Pierre?
Ai, Sr. Truau, ens arruïnarà.
Que es el que ha passat, Zabeth, perquè plores?
N’ha comprat dotze. Ha comprat vuit cavalls i quatre
vaques.
No s’aturava de
riure. Tenia quinze anys, però coneixia els cavalls i els que m’agradaven, les
comprava. Mon pare quan va arribar es va donar compte del que havia passat:
Això no es que jo t’havia dit que fessis. Jo t’havia dit
que només agafessis les direccions,
Però, ja estava
fet, la paraula dada, a ca nostra, era sagrada, Bretanya, era així, quan tu eres
un mercader de cavalls, lo primer que tu aprenies era a tenir paraula. Se pot
esser obstinat, i caparrut, però es té paraula. No hi havia papers, no es
signava res. En aquell comerç es donava la ma. En el moment de la Alliberació,
el pare de Jean-Pierre Dubois va venir a veure els meus pares per demanar-los
que me’n anés a fer feina amb ell, que ens associéssim en el seu comerç.
Jo tenia quinze anys. Mr. Dubois havia tingut
problemes amb Hisenda, perquè no havia portat comptabilitat de tot el comerç
que havia fet mentre va durar l’ocupació, i havia manllevat molts de doblers a
mon pare. Va dir a mon pare. “Deixem ensenyar-lo a fer de mercader de vaques,
perquè el mercat dels cavalls desapareixerà per culpa dels tractors, vos
eliminaran en poc temps”. Tenia raó, és lo que va passar. I jo me vaig trobar
associat amb M.Dubois que m’ho va ensenyar tot: les dones, el comerç, tot. Compràvem
vaques magres per Olida. Compràvem cent bísties, dues centes bísties. I, al
mateix temps, vaig començar a muntar i a guanyar carreres com aprenent. Jo
tenia quinze anys, però pareixia de dotze, pesava 40 quilos.
Després de la
guerra i d’un parell d’anys de sanatori, Pierre Allaire decideix dedicar-se als
cavalls de bon de veres.
Mentrestant, el petit
Jean-Pierre ja ha crescut molt i ell també només té una obsessió: les carreres.
Pierre l’agafa pel seu compte. Ara és el moment d’ensenyar lo que és la vida a
un Dubois. Compren cavalls a mitges a dreta i a esquerra
Avui, quan veig a Jean-Pierre Dubois realitzar el seu
número per televisió, faig una mitja rialla. El seu número de la falsa modèstia,
l’efecte hipnòtic que les seues enganyifes
produeixen en els periodistes, i a aquest senyors de les societats de
carreres, ho trobo estrany. Jean-Pierre ha construït el seu imperi a partir de
dues idees que jo vaig tenir abans que ell: introduir la sang americana dins el
seu ramaderia i rejovenir la seva plantilla. Fer cobrir els sementals als
quatre anys, omplir les egües als tres anys, no esperar que estiguin cuites
després de sis o set anys de carrera esportiva, com feien els altres, des de
feia un segle. I fent-ho girar tot tres vegades més aviat, Jean-Pierre selecciona
tres vegades més i millora així la seva ramaderia a una velocitat que els
altres no arriben a seguir mai de la vida. Això no estava prohibit, però anava contra
totes les tradicions , i això l’hi ha donat cavalls molts més precoços, que
guanyen els doblers en els seus dos primers anys de competició, lo que jo també
feia. Una vegada que se’ls ha valorat al màxim per mor de la seva carrera
esportiva als dos i tres anys, Dubois els ven en petits bocins, els sindica en
vint, trenta, cinquanta parts, tot lo món en vol. Enlluerna els compradors amb un
Premi d’Amèrica o amb una carrera de semental magnífica, o amb les dues coses
al mateix temps. Jean-Pierre se’n fot de guanyar el Premi d’Amèrica, ja no és
un objectiu prioritari, ja l`ha guanyat dues vegades. Com jo.
La qüestió es
saber perquè els altres no hi han pensat abans en eixa història dels
sementals americans i d’acceleració del
cicle de reproducció, tan senzill com sembla.
De fet, les gens de
les societats de curses no volien obrir el “stud-book” als sementals
estrangers, a fi de protegir la seu pròpia ramaderia d’aquesta competència
devastadora.
Perquè?
Perquè son molt
conservadors, s’ho mengen tot entre ells, en família, Tenien les mateixes
costums, reproduïen els mateixos errors, de generació en generació. Se’ls havia
d’escoltar
amb les seves teories genètiques sobre
la superioritat de la raça francesa: una follia, però això els hi convenia,
justificava la seu mandra, la seva peresa, el seu “chauvinisme”. Se sentien els
senyor dins ca seva i això era tot lo que contava.
Allaire,
revolucionari, ambiciós, s’ha enfrontat a lo prohibit. Ha anat a Amèrica amb
les seues egües per fer-les cobrir pels sementals americans. Creia poder fer
amollar el mac a la institució posant-la davant dels fets complits. Creia que es
canviaria la llei per mor d’ell. Les coses no van passar exactament així.
Jo tenia una egua, “ESTOVIE” a la que vaig fer cobrir pe’ls
sementals americans. El primer any per “SUPER BOWL” i el segon per “SPEEDY
CROWN”. Els dos millors sementals americans de l’època. “ESTOVIE” me va donar
un poltre al que jo vaig posar de nom “RAY SUGAR”, però per poder-lo fer córrer a França me faltava l’autorització
del ministeri. Allà me van dir. “Reconeixerem els teus cavalls”. Me van fer creure
que els meus cavalls serien francesos. El secretari d’agricultura me va enviar
una carta en la que me deia que els meus cavalls serien naturalitzats francesos
i que tindria tots el drets de fer-los córrer a França. Me van fer creure que
venien a veure el meu crack, per curiositat. Quan l’hi van veure fer feina,
entre ells van dir; “Allaire ho guanyarà tot amb aquest cavall”. A dos anys, el
poltre anava a 1.15, lo que era fabulós en aquella època. Ningú feia tanta via.
Philippe m’havia dit: “No me guanyarà ningú durant un any o dos”. Vaig esser jo
qui vaig tenir el primer americà. Llavors
van fet anques enrere i m’ escrigueren dient-me que els hi sabia molt de
greu, però que la comissió del “stud-book” francès tornava enrere en la seva
decisió: Els meus cavalls no serien francesos.
Jean-Pierre Dubois
ha estat molt més diplomàtic, va esperar que les personalitats de la societat
de carreres acceptessin obrir una mica el “stud-book” als sementals estrangers,
i va aprofitar l’encletxa, partint cap a Amèrica amb les seves millors egües
per presentar-les als millors sementals americans. Fa exactament el mateix que
Pierre Allaire, però dins la legalitat total, i això l’hi dona cavalls com
“BUVETIER D’AUNOU”, “COKTAIL JET”, “AND ARIFANT” que son campions en cursa i
que permeten a Jean-Pierre i als seus fills, Jean-Étienne i Jean-Philippe de
guanyar pràcticament totes les curses importants de Vincennes durant vint anys,
trenta anys. Però sobretot, aquests “cracks” passen a esser els sementals
excepcionals a partir dels quals els Dubois han teixit una gegantesca tela
genètica i construït el gran imperi hípic de França (i probablement del món),
una empresa que compta amb més de cinc cents cavalls en entrenament, un milenar
d’egües de ventre repartides per centenars i centenars d’hectàrees, les millors
terres normandes, italianes, australianes, americanes, ja que ells han comprat un
caramull de“haras” un poc per tot.
Avui els Dubois
tenen els deu millors sementals que hi ha en el mercat. Lo que els col·loca en
una situació de quasi-monopoli en la cria del cavall francès. Quasi. Ja que els
en falta un: “READY CASH”.
Entre els Allaire
i els Dubois no hi ha una guerra, hi ha una saga familiar de deu temporades de
dotze capítols cadascuna, a la fi dels quals, ara per ara, son sempre els
Dubois qui guanyen.
Jo me demano perquè els
productors de televisió esperen tant per filmar aquesta historia. Per peresa o per feblesa? Potser sigui que el mateix mon
de las carreres de cavalls ho refusa per ell mateix , aquest mon apart que es
resisteix a la construcció de la seva pròpia mitologia talment un cert poble gal·lès
on el seu historiador i el seu poeta sempre està ocupats
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire