"READY CASH" DE CHRISTOPHE DONNER. CAPÍTOL 8.

Ara, amb ses festes, el traductor ha millorat el seu rendiment...Capítol 8, la protagonista és "DOCÉANIDE DE LILAS"

8.

Vuit anys després de la carrera de sèrie guanyada per Philippe Allaire amb “OCÉANIDE”, quan ja havia passat molta d’aigua per davall del pont de Joinville, Pierre Tébirent, com bon criador conscient, consulta el catàleg de les ventes de “yearlings” de trot que es fa, tradicionalment en el mes de Setembre, a Caen. En aquest hi troba que es ven una certa “DOCÉANIDE DE LILAS”. És la filla de “OCÉANIDE”! I crida tot d’una a Philippe.

        Una filla d’”OCÉANIDE” per “WORKAHOLIC”!

        L`hem de comprar.

        Pierre Tébirent arriba a les ventes, mira en el catàleg a quina quadra toca esser l’animal: res. No hi ha poltra. I va a cercar al propietari.

        Que no heu portat la “WORKAHOLIC”?

        Sí, sí que hi és, mireu-ho bé.

        En efecte, mig tapada per la palla, descobreix una pollina minúscula, arraulida a la porta del box. Una misèria. Gran decepció. Al mateix temps...

        Nova telefonada a En Philippe Allaire:

        No anirà bé, és molt petita.

        Però com de petita? És petita i bonica?  És petita com una Americana?

        Petita minúscula, ínfima.

        Ah. Bé. Fer lo que vulguis.

        Comença la venta, la poltra puja a l’entarimat.

        10.000 francs proposa el comissari de la venta....

        És tan petita que ningú la vol.

        8.000 francs...6.000 francs...No hi ha ningú que doni 6.000 francs per aquesta bonica poltra per “WORKAHOLIC”...4.000 francs! Vinga, senyors i senyores, que aquest no és ni el preu del bot! 4.000 francs. Vinga, 4.000 francs, repeteix el comissari desesperat. Ningú a 4.000 francs?

        No, Ningú.

        Retirada de la venda, anuncia el comissari pegant el cop de martell.

        Al vespre, Pierre Tébirent es troba amb el propietari mal sortat:

        Ningú l’ha volguda, és ben trist. És ver que és molt petita. Mai havia vist una cosa com aquesta. Bé, me sap greu tot això, i, si me la guardeu un parell de dies, jo vos ne puc ne puc donar  6.000 francs, Vindrem a veure-la amb el meu entrenador. Si aquest diu va bé, la compro, sinó haurem tingut el gust de conèixer-nos.

        L’home accepta, no hi havia res més a triar.

        Dos dies després, Pierre Tébirent arriba amb Philippe Allaire a ca el criador de la poltra petita. Tébirent l’havia previngut, però quan Allaire veu la poltra dins la quadra, esclafeix a riure.

        I tu que vols? que ens dediquem a la cria de conills?

        Per guardar les formes la fan sortir del box, per allò de no tenir la sensació d’haver-hi anat per res. Philippe la fa caminar, la mira com es mou. És sense cap dubta la poltra més petita de l’historia de les carreres. Però hi esta interessat.

        Això es una cosa que m’impressiona dels homes dels cavalls, dels que han nascut dins d’aquest mon, dels que s’hi han fet grans, no els han fet de la mateixa pasta que a nosaltres; ells miren caminar els cavalls i saben. Jo, fa trenta anys que criï cavalls, i tinc els meus gusts, les meves intuïcions, els meus cops de sort, jo estudiï la genètica, les corrents de sang, jo m’hi pas hores, ells, miren, i saben. Com és? Aquest és el misteri. Això és l’ofici. És injust.

        Philippe Allaire fa trotar la poltra minúscula dins el corral, i la mira encara un moment. Potser hi reconegui en les seues etxures lo que va ensenyar a la seva mare vuit anys abans.

        Escolta, compra-la. Es una poltra ben feta, ben proporcionada. No es grossa, ben segur, però compra-la.

        I la se’n duen.

        I si ja feia cosa veure-la tan petita a ca el seu criador, quan va arribar a Grosbois, en mig dels altres animals, la cosa ja feia rialles. I ningú no és va estalviar d’encollonar-se. Pesava 360 quilos. Cent menys que un cavall normal. I no feia més de 1,50 metres midats a la creu, sense una bona esquena, verdaderament frèvola.

        Dos anys mes tard, aquesta nana de “DOCÉANIDE DE LILAS” corria les carreres més importants de Vincennes.  Guanya quasi un milió de francs, però, poc a poc, les curses se l’hi van anar fent cada cop més difícils.

        A aquella època, a meitats dels anys vuitanta, Jean-Pierre Dubois guanyava tot amb els seus poltres d’orígens americans. Havies d’esser molt bo per arribar-li davant.

        Es necessari ara dir una paraula de Jean-Pierre Dubois