"READY CASH" DE CHRISTOPHE DONNER. CAPÍTOL 10

Ja es xerra del neixement de "READY CASH"

10.

Abans de “READY CASH” si els criadors cercaven un bon semental a qui enviar la seva egua, estàven obligats a passar pels “sementals Dubois”. Pierre Tébirent i Philippe Allaire no se’n sortien d’aquesta qüestió millor que els altres. Quan decidiren interrompre la vida Deportiva de “DOCÉANIDE DES LILAS”, l’enviaren als sementals Dubois. El primer any a “TARASS BOULBA”, el segon any a “ESOTICO STAR”, el tercer any a “EXTREME DREAM”, i és el bot d’aquest cavall qui va dar naixença, a l’any 1998, a “KIDEA”.

Fou en aquell temps que Pierre Tébirent va començar a tenir mal d’esquena.

Jo tenia mal des de feia un parell de mesos, però me deia a mi mateix, son els cavalls, faig massa esforços. I a la fi, me fan una sèrie d’exàmens. Resultat: càncer de ronyó. Problema. Tinc dos infants, una finca de quaranta hectàrees, difícil de gestionar. És necessari que tot rodi. Prenc les meves disposicions, si enteneu lo que vos vull dir...i m’opero. I va bé. Un ronyó de menys. Tres setmanes més tard ja som a ca nostra, pas la Nit bona en família, superb, i l’endemà vespre, la nit del 25 al 26 de Desembre del 1999, fou la gran tempesta. Un espera que espasi i que espasi i al demà mati un se’n va veure que ha passat: un desastre. Tanques, arbres, pastures, porxos, cavalls histèrics, més d’un milió d’euros de danys. Desmoralització total. Encara no m’he recuperat de la meva operació i no crec tenir forces per superar-ho. Per sort, o perquè s’ho ensumen, un parell de dies més tard, el notari del poble passa a veure’m i me demana si vull vendre la propietat. Té un client. En xerro amb Na Francina, la meva dona. El notari torna tres dies després, i l’hi dic d’acord. He venut la finca a l’emir d’Abu Dhabi. No hi ha posat mai els peus i, avui en dia, la finca està abandonada. És horrible. Hi vaig passar fa un parell de mesos: està feta una ruïna. Vaig vendre tres quartes parts dels meus cavalls, vaig cercar un lloc des de on tornar arrancar , més modestament, i més al sud, menys fred que Normandia. Vaig trobar una granja a la Mayenne, a la Chapelle-Rainsoin. Vint hectàrees.  No tinc cap empleat, abans en tenia cinc. Allà ho faig tot jo mateix, amb Francine i Kevin, el meu fill que es prepara per a rellevar-me, lo que m’agrada molt. Un es diu que no vol més de quatre o cinc egües de ventre, però sempre n’hi ha sis o set. I sempre hi ha l’egua vella que un guardes un poc més i que dubtes si encara aquest any la faràs criar, etc.

Els Tébirent s’instal·len doncs a la Mayenne, amb “DOCÉANIDE DE LILAS”, amb la vella “NERA”, amb un parell més d’egües de ventre i amb els seus poltres.

“KIDÉA”havia arribat a Philippe Allaire uns dies abans de la tempesta. És  Christophe Toulorge, l’home de confiança de Philippe, col·laborador i amic, qui arega la poltra. Troba que és una bona poltra, una molt bona poltra. Corre a Vincennes, contra els millors, però l’hi troba un problema al genoll. Un dolor. Potser sigui això que fa que sigui tant nerviosa.

Fent les radiografies, es detecten  petits trossos d’ossos que es mouen, res massa important,  es pot esperar que desapareixin... però també es pot esser que empitjori. Dilema. Es decideix operar. Mala barrina: la poltra surt de la clínica totalment inútil per córrer.

Així, després de menys d’un any de competició, l’egua es troba a l’haras i ja hi tenim la qüestió: A quin semental la duem?

Els Allaire en tenen un, només un, “GAI BRILLANT”, un campió amb el que   Philippe ha guanyat les millors carreres reservades a la seva generació. Tébirent envia doncs “KIDEA” a “GAI BRILLANT”, però el producte no val un cèntim. L’any següent, fent lo que toca , envia “KIDÉA” a “JET FORTUNA”, un semental Dubois, amb el resultat d’una poltra honrada, “QUICK LEGS” entrenada per Philippe. Lo normal, tots els cavalls que neixen a ca els Tébirent els envien a En Philippe.

És a ell a qui jo els mostro primer. Si no els vol, després, ja es una altra cosa. Però estam massa lligats, ell i jo, fa massa temps que ens coneixem, som més que socis, som com una família.

D’ençà que fa feina pel seu compte, des de finals del anys 1980, Philippe Allaire ha obtingut tants bons resultats que no té res a envejar als que va aconseguir el seu pare. Només li falta una carrera: el Premi d’Amèrica, però no per molt de temps, ja que, en aquest any 2003, té dins les seves quadres un cavall capaç de guanyar la cursa més gran del mon. Li diuen “KESACO PHEDO”, Daniel Wildestein l’ha comprat molt car i l’hi ha confiat des de fa dos anys. Dos  anys per fabricar un guanyador del Premi d’Amèrica. Està a punt. Es el favorit.

Però sorgeix un altre propietari, que promet a Philippe  muntanyes i meravelles, Philippe s’ho creu, es desfà de tots els cavalla que té a pensió. Per una finíssima putada que sería molt llarg i jurídicament temerari contar aquí, Philippe es troba amb totes aquestes promeses incomplides.

Per culpa d’aquest  criminal propietari, “KESACO PHEDO” i els altres catorze cavalls estabulats a les seves quadres, tots a punt de guanyar curses importants a París, dos anys prometedors, tres anys confirmats, tots se’n van, a Philippe no li queda res, resta a l’atur, la temporada 2003-2004 que prometia esser la més gloriosa de la seva carrera passa a esser la més negra. I per acabar d’arrodonir-ho veu com “KESACO PHEDO” guanya el Premi d’Amèrica.

La magror s’instal.la a la quadra que ha llogar al centre d’entrenament de Grosbois, els vint boxes son buits, o pitjor: ocupats per cavalls absolutament vulgars.

 Aquesta situació ruïnosa no arriba a tenir repercussions sobre la cria Tébirent, però si sobre la moral. El clan Allaire no pot volar més baix.

I després, un dia, conta Tébirent, me van convidar a visitar-los els propietaris del haras de Vaiges que està a cinc quilometres de ca meva. Acabaven d’instal·lar-se i tenien un semental jove: “INDY DE VIVE”. A m¡ m’agradava aquest cavall pel que l’havia vist dins la pista i allà,  de prop, el vaig trobar magnífic. I va anar per bé, estava prop de ca nostra, i a ell l’hi vaig enviar “KIDÉA”. És, diríem, una cosa feta a l’antiga: s’envia l’egua al semental que fa la monta més prop de ca teva. Me fa gràcia. Però si un vol fugir dels sementals Dubois, un ha de prendre qualque risc. “INDY DE VIVE” m’agradava. Era un risc i el vaig prendre.

I fou aquest risc el que, un any més tard, va permetre el naixement de “READY CASH”