"READY CASH" DE CHRISTOHE DONNER. CAP'ITOL 12.

On surt l'altre propietari, Pascal Berthou...

12.

Pascal Berthou va passar vint anys a Àfrica treballant en l’industria petrolera, de tot d’una fent sondejos, després com executiu. I així va aconseguir acaramullar un cert capital que ara vol col·locar en la regió on s’acaba d’establir, no molt enfora de Laval.

El seu fill té quinze anys, va a l’escola i al seu millor amic l’hi diuen Kevin Tébirent, és el fill de Francine i de Pierre. Els dos jovencells van a casa d’un i a casa d’altre, i és així que Pascal Berthou coneix Pierre Tébirent. Els dos pares es cauen bé, tots dos han portat unes vides de les que hi ha moltes coses que contar-se. Pascal Berthou veu que la situació financera de Tébirent, sense esser dolenta, no és la que més desitjable, i que la finíssima putada que havien fet a  Philippe no Allaire no millorava les coses. Pensa llavors que podria invertir en la cria de cavalls dels Tébirent: perquè aquest li explica que mai ha perdut doblers amb els trotons, i que totes les comptes ho proven, és una bona inversió que, al mateix temps, permetrà a Pierre presentar les seves egües als millors sementals Dubois.

Vat aquí com Pascal Berthou compra a Pierre Tébirent el 48% d’una mitja dotzena de pollins, entre els quals, bona barrina, ”READY CASH”.

És l’únic error d’apreciació que Pierre Tébirent ha fet amb “READY CASH”:  l’ esser raonable,  comportar-se com un propietari prudent, com un criador bon gestor, i no seguir el seu instint de jugador que s’havia despertat al naixement del poltre.

A “READY CASH” tant li fot saber qui és el propietari del 48% dels seus músculs, de la seva energia, i segueix fent anades i tornades a lo llarg de sa tanca, el cap entre les cames, fins que se’l  separa de sa mare.

És el ritu cruel del desmamar. Tébirent proba de fer-ho de les millors maneres.

Als meus cavalls, jo els criï una mica com si fossin cans. No vull que estiguin estressats, per això quan faig la desmamada, poso els mascles amb un poney, i les femelles amb la vella “NERA”. Però aquest any, “READY CASH” era tant turbulent que el vaig col·locar amb Na “NERA”. I va començar a caminar devora ella. A pas. S’ha de dir que fou ella qui el va fer anar a pas. Fou ella qui el va tranquil·litzar. Estic ben segur que sense “NERA”, “READY CASH” no hauria sigut “READY CASH”. L’hi va esser molt beneficiós.

“NERA” encara és viva, té trenta-cinc anys, viu a una de les pastures de Tébirent, en companyia d’un “shire”, aquesta raça reputada per donar els cavalls més grossos del món: ella pot presumir d’esser l’egua de trot més vella del mon. Dos hostes del llibre de records dins la mateixa pastura i que s’entenen de meravella.

"READY CASH" DE CHRISTOPHE DONNER. CAPÍTOL 11

Aquest es curtet, curtet.

11.

Sempre és arriscat dir que un poltre no serà mai ningú perquè a la naixor és lleig, i, a l’enrevés, quan un poltre preciós, també és molt arriscat dir que serà un crack. Però “READY CASH” era magnífic. Tot d’una dret, tot d’una reactiu, curiós. D’un pollí que acaba de néixer no es pot dir moltes vegades que es poderós i autoritari, però jas! aquest n’era el cas.

Es pot pretendre, sempre, que es tracta, després de tot, d’un record fabricat, i és veritat que Pierre Tébirent no va telefonar a la AFP (Agence France Presse) per a declarar :”La meva egua acaba de donar a llum a un campió i el seu nom serà “READY CASH” perquè crec que me donarà tones de doblers”.

Això no impedeix que no enviï de cop una sol·licitud a la societat de carreres per reservar el nom “READY CASH”, i que res del que ha anat succeint després l’haguí  sorprès verdaderament, tot ha semblat desenvolupar-se naturalment a partir de la primera impressió, a partir de la naixença.

Bastava veure’ls dins les pastures, ell i sa mare, enmig dels altres, ells dictaven la llei, a lo Bonnie and Clyde. “La pastura es nostra i només nostra. Feu-vos enfora!”

Fins i tot, Tébirent troba més prudent deixar-los tot sols en una pastura aïllada. Allà, s’hi troben bé, troten i galopen dia i nit.

El poltre semblava posseït: el cap entre les cames, no s’aturava d’anar amunt i avall aferrat a ses barreres de sa tanca, cent metres en un sentit, cent metres en l’altre i sa mare donant-li coratge, tan guillada com ell. Jo passava pena de que no li fes explotar el cor.

Però no. Dur com una roca, Els Tébirent estan impressionats, però no del tot tranquils. L’experiència demostra que un no s`ha d’acabar de fiar d’aquesta casta de cavalls, forts, musculats molt prest, perquè pateixen, generalment, una miqueta de follia. Son extraordinaris però si no se’ls arriba a aregar bé, si no se’ls pot dur a córrer a un hipòdrom, perquè serveixen?

"READY CASH" DE CHRISTOPHE DONNER. CAPÍTOL 10

Ja es xerra del neixement de "READY CASH"

10.

Abans de “READY CASH” si els criadors cercaven un bon semental a qui enviar la seva egua, estàven obligats a passar pels “sementals Dubois”. Pierre Tébirent i Philippe Allaire no se’n sortien d’aquesta qüestió millor que els altres. Quan decidiren interrompre la vida Deportiva de “DOCÉANIDE DES LILAS”, l’enviaren als sementals Dubois. El primer any a “TARASS BOULBA”, el segon any a “ESOTICO STAR”, el tercer any a “EXTREME DREAM”, i és el bot d’aquest cavall qui va dar naixença, a l’any 1998, a “KIDEA”.

Fou en aquell temps que Pierre Tébirent va començar a tenir mal d’esquena.

Jo tenia mal des de feia un parell de mesos, però me deia a mi mateix, son els cavalls, faig massa esforços. I a la fi, me fan una sèrie d’exàmens. Resultat: càncer de ronyó. Problema. Tinc dos infants, una finca de quaranta hectàrees, difícil de gestionar. És necessari que tot rodi. Prenc les meves disposicions, si enteneu lo que vos vull dir...i m’opero. I va bé. Un ronyó de menys. Tres setmanes més tard ja som a ca nostra, pas la Nit bona en família, superb, i l’endemà vespre, la nit del 25 al 26 de Desembre del 1999, fou la gran tempesta. Un espera que espasi i que espasi i al demà mati un se’n va veure que ha passat: un desastre. Tanques, arbres, pastures, porxos, cavalls histèrics, més d’un milió d’euros de danys. Desmoralització total. Encara no m’he recuperat de la meva operació i no crec tenir forces per superar-ho. Per sort, o perquè s’ho ensumen, un parell de dies més tard, el notari del poble passa a veure’m i me demana si vull vendre la propietat. Té un client. En xerro amb Na Francina, la meva dona. El notari torna tres dies després, i l’hi dic d’acord. He venut la finca a l’emir d’Abu Dhabi. No hi ha posat mai els peus i, avui en dia, la finca està abandonada. És horrible. Hi vaig passar fa un parell de mesos: està feta una ruïna. Vaig vendre tres quartes parts dels meus cavalls, vaig cercar un lloc des de on tornar arrancar , més modestament, i més al sud, menys fred que Normandia. Vaig trobar una granja a la Mayenne, a la Chapelle-Rainsoin. Vint hectàrees.  No tinc cap empleat, abans en tenia cinc. Allà ho faig tot jo mateix, amb Francine i Kevin, el meu fill que es prepara per a rellevar-me, lo que m’agrada molt. Un es diu que no vol més de quatre o cinc egües de ventre, però sempre n’hi ha sis o set. I sempre hi ha l’egua vella que un guardes un poc més i que dubtes si encara aquest any la faràs criar, etc.

Els Tébirent s’instal·len doncs a la Mayenne, amb “DOCÉANIDE DE LILAS”, amb la vella “NERA”, amb un parell més d’egües de ventre i amb els seus poltres.

“KIDÉA”havia arribat a Philippe Allaire uns dies abans de la tempesta. És  Christophe Toulorge, l’home de confiança de Philippe, col·laborador i amic, qui arega la poltra. Troba que és una bona poltra, una molt bona poltra. Corre a Vincennes, contra els millors, però l’hi troba un problema al genoll. Un dolor. Potser sigui això que fa que sigui tant nerviosa.

Fent les radiografies, es detecten  petits trossos d’ossos que es mouen, res massa important,  es pot esperar que desapareixin... però també es pot esser que empitjori. Dilema. Es decideix operar. Mala barrina: la poltra surt de la clínica totalment inútil per córrer.

Així, després de menys d’un any de competició, l’egua es troba a l’haras i ja hi tenim la qüestió: A quin semental la duem?

Els Allaire en tenen un, només un, “GAI BRILLANT”, un campió amb el que   Philippe ha guanyat les millors carreres reservades a la seva generació. Tébirent envia doncs “KIDEA” a “GAI BRILLANT”, però el producte no val un cèntim. L’any següent, fent lo que toca , envia “KIDÉA” a “JET FORTUNA”, un semental Dubois, amb el resultat d’una poltra honrada, “QUICK LEGS” entrenada per Philippe. Lo normal, tots els cavalls que neixen a ca els Tébirent els envien a En Philippe.

És a ell a qui jo els mostro primer. Si no els vol, després, ja es una altra cosa. Però estam massa lligats, ell i jo, fa massa temps que ens coneixem, som més que socis, som com una família.

D’ençà que fa feina pel seu compte, des de finals del anys 1980, Philippe Allaire ha obtingut tants bons resultats que no té res a envejar als que va aconseguir el seu pare. Només li falta una carrera: el Premi d’Amèrica, però no per molt de temps, ja que, en aquest any 2003, té dins les seves quadres un cavall capaç de guanyar la cursa més gran del mon. Li diuen “KESACO PHEDO”, Daniel Wildestein l’ha comprat molt car i l’hi ha confiat des de fa dos anys. Dos  anys per fabricar un guanyador del Premi d’Amèrica. Està a punt. Es el favorit.

Però sorgeix un altre propietari, que promet a Philippe  muntanyes i meravelles, Philippe s’ho creu, es desfà de tots els cavalla que té a pensió. Per una finíssima putada que sería molt llarg i jurídicament temerari contar aquí, Philippe es troba amb totes aquestes promeses incomplides.

Per culpa d’aquest  criminal propietari, “KESACO PHEDO” i els altres catorze cavalls estabulats a les seves quadres, tots a punt de guanyar curses importants a París, dos anys prometedors, tres anys confirmats, tots se’n van, a Philippe no li queda res, resta a l’atur, la temporada 2003-2004 que prometia esser la més gloriosa de la seva carrera passa a esser la més negra. I per acabar d’arrodonir-ho veu com “KESACO PHEDO” guanya el Premi d’Amèrica.

La magror s’instal.la a la quadra que ha llogar al centre d’entrenament de Grosbois, els vint boxes son buits, o pitjor: ocupats per cavalls absolutament vulgars.

 Aquesta situació ruïnosa no arriba a tenir repercussions sobre la cria Tébirent, però si sobre la moral. El clan Allaire no pot volar més baix.

I després, un dia, conta Tébirent, me van convidar a visitar-los els propietaris del haras de Vaiges que està a cinc quilometres de ca meva. Acabaven d’instal·lar-se i tenien un semental jove: “INDY DE VIVE”. A m¡ m’agradava aquest cavall pel que l’havia vist dins la pista i allà,  de prop, el vaig trobar magnífic. I va anar per bé, estava prop de ca nostra, i a ell l’hi vaig enviar “KIDÉA”. És, diríem, una cosa feta a l’antiga: s’envia l’egua al semental que fa la monta més prop de ca teva. Me fa gràcia. Però si un vol fugir dels sementals Dubois, un ha de prendre qualque risc. “INDY DE VIVE” m’agradava. Era un risc i el vaig prendre.

I fou aquest risc el que, un any més tard, va permetre el naixement de “READY CASH”

"READY CASH" DE CHRISTOPHE DONNER. CAPÍTOL 9

Llarg, llarg...i ja hi surt el Sr.DUBOIS...i molt.

9.

        Fa devers deu anys, vaig fer un film damunt “GOBERNADOR” el darrer campió entrenat per Pierre Allaire. Després d’una sessió d’entrenament a la platja de Cabourg, mentre queia un bon bruixat del que ens havíem arrecerat dins el seu Mercedes gris, En Pierre me va parlar de Jean-Pierre Dubois.

        No està fet de la mateixa pasta que la resta del mon. És d’una casta de gent capaç d’arribar a mitjanit de Vincennes i de posar-se a fer bales de “foin” il·luminat pels fanals del tractor, això no el molesta lo més mínim. Esta construït d’una manera diferent a tots nosaltres. Jo l’he vist néixer. Quan estava a punt d’esclatar la guerra, érem veïns, a Dinan. Les dues famílies estaven instal·lades davant del quarter. Nosaltres, veníem cavalls a l’armada i els Dubois hi venien porcells, era el seu ofici, vendre porcells, fou després que ells es van ficar en lo dels cavalls. Un dia, Jean-Pierre, quan tenia tres anys i mig va partir amb un cavall enganxat. Havia llevat sa cadeneta que assegurava el freno i va partir amb un carretó de passeig, per la carretera, tira tira. Però quan va arribar al poble, l’egua es va posar a trotar, aviat, aviat i cada vegada més aviat. Tot lo món es va trastornar. Vam agafar bicicletes, vam provar de posar en marxa els cotxes de gasogen...que no partiren. L’egua anava a tota per dins Dinan i no es veien més que els rissos rossos d’aquell infant de sobresortien per damunt de la respatlera del carretó. Per acabar, es va aconseguir aturar-la abans d’arribar al viaducte on hi havia el risc de matar-se. Son pare que, per altre banda, l’adorava, l’hi va fotre una vertadera pallissa perquè no ho tornès a fer. Tot lo mon havia passat molta por...ferit, Jean-Pierre va pujar al seu dormitori i no s’ho pensa dues vegades: agafa una maleta, hi fica el seu pijama dintre, i parteix, així, per la carretera de Brest, amb una maleta que era mes grossa que ell. Ma mare va sentir que els alemanys

 s’esclataven de riure, i va sortir de ca nostra i va veure el meu Jean-Pierre que arrossegava la seva maleta amb els seu pijama dintre. Se’n anava a ca el seu padrí que vivia a tres quilometres d’allà. Com podeu suposar, ma mare el va fer entrar. I se’n va ocupar. Ploriquejava i ma mare no sabia com consolar-lo. De cop ell va veure els indiots, hi havia una indiota amb els seus petits, i li diu a ma mare, en sonant-se el nas i amb la seva veueta: “m’agradaria de matessis un indiot dels petits per veure si sa mare plora” Volia veure plorar la indiota grossa.

Fou en aquesta època que Pierre Allaire va guanyar la seva primera carrera. En plena guerra, en el curs d’una romeria a Dinan,

Després hi va haver el famós diumenge en que va participar a les sis curses de la reunió i les va guanyar totes.

No apreníem a muntar a les escoles, en aquell temps. Cadascú tenia el seu mètode. Però guanyar sis carreres en el mateix dia, suposo que me va estimular per a guanyar-ne d’altres. Me vaig convertir en una petita vedet d’un dia per l’altre. Mon pare volia que tornés a l’escola. I un dia, per desencisar-me dels cavalls me diu: Jas, aquí tens una bicicleta i una llibreta, ves a veure que hi ha per a vendre. Però no facis res més que informar-te, m’entens, no compris res. Prens el nom de la gent, les etxures dels cavalls que volen vendre i només m’has de dur això. I jo vaig partir amb la bicicleta i la llibreta. A mig capvespre, mon pare troba al Sr. Truau, el padrí de Jean-Pierre Dubois, i li diu: “he enviat En Pierre en bicicleta a fer negocis, te ben promet que aviat voldrà tornar anar a escola quan haurà vist lo que es això. El vespre, el Sr.Tuau, va venir a veure la meva mare, Élisabeth:

I què, Zabeth, com l´hi ha anat el dia a En Pierre?

Ai, Sr. Truau, ens arruïnarà.

Que es el que ha passat, Zabeth, perquè plores?

N’ha comprat dotze. Ha comprat vuit cavalls i quatre vaques.

No s’aturava de riure. Tenia quinze anys, però coneixia els cavalls i els que m’agradaven, les comprava. Mon pare quan va arribar es va donar compte del que havia passat:

Això no es que jo t’havia dit que fessis. Jo t’havia dit que només agafessis les direccions,

Però, ja estava fet, la paraula dada, a ca nostra, era sagrada, Bretanya, era així, quan tu eres un mercader de cavalls, lo primer que tu aprenies era a tenir paraula. Se pot esser obstinat, i caparrut, però es té paraula. No hi havia papers, no es signava res. En aquell comerç es donava la ma. En el moment de la Alliberació, el pare de Jean-Pierre Dubois va venir a veure els meus pares per demanar-los que me’n anés a fer feina amb ell, que ens associéssim en el seu comerç. Jo  tenia quinze anys. Mr. Dubois havia tingut problemes amb Hisenda, perquè no havia portat comptabilitat de tot el comerç que havia fet mentre va durar l’ocupació, i havia manllevat molts de doblers a mon pare. Va dir a mon pare. “Deixem ensenyar-lo a fer de mercader de vaques, perquè el mercat dels cavalls desapareixerà per culpa dels tractors, vos eliminaran en poc temps”. Tenia raó, és lo que va passar. I jo me vaig trobar associat amb M.Dubois que m’ho va ensenyar tot: les dones, el comerç, tot. Compràvem vaques magres per Olida. Compràvem cent bísties, dues centes bísties. I, al mateix temps, vaig començar a muntar i a guanyar carreres com aprenent. Jo tenia quinze anys, però pareixia de dotze, pesava 40 quilos.

Després de la guerra i d’un parell d’anys de sanatori, Pierre Allaire decideix dedicar-se als cavalls de bon de veres.

Mentrestant, el petit Jean-Pierre ja ha crescut molt i ell també només té una obsessió: les carreres. Pierre l’agafa pel seu compte. Ara és el moment d’ensenyar lo que és la vida a un Dubois. Compren cavalls a mitges a dreta i a esquerra

Avui, quan veig a Jean-Pierre Dubois realitzar el seu número per televisió, faig una mitja rialla. El seu número de la falsa modèstia, l’efecte hipnòtic que les seues enganyifes  produeixen en els periodistes, i a aquest senyors de les societats de carreres, ho trobo estrany. Jean-Pierre ha construït el seu imperi a partir de dues idees que jo vaig tenir abans que ell: introduir la sang americana dins el seu ramaderia i rejovenir la seva plantilla. Fer cobrir els sementals als quatre anys, omplir les egües als tres anys, no esperar que estiguin cuites després de sis o set anys de carrera esportiva, com feien els altres, des de feia un segle. I fent-ho girar tot tres vegades més aviat, Jean-Pierre selecciona tres vegades més i millora així la seva ramaderia a una velocitat que els altres no arriben a seguir mai de la vida. Això no estava prohibit, però anava contra totes les tradicions , i això l’hi ha donat cavalls molts més precoços, que guanyen els doblers en els seus dos primers anys de competició, lo que jo també feia. Una vegada que se’ls ha valorat al màxim per mor de la seva carrera esportiva als dos i tres anys, Dubois els ven en petits bocins, els sindica en vint, trenta, cinquanta parts, tot lo món en vol. Enlluerna els compradors amb un Premi d’Amèrica o amb una carrera de semental magnífica, o amb les dues coses al mateix temps. Jean-Pierre se’n fot de guanyar el Premi d’Amèrica, ja no és un objectiu prioritari, ja l`ha guanyat dues vegades. Com jo.

La qüestió es saber perquè els altres no hi han pensat abans en eixa història dels sementals  americans i d’acceleració del cicle de reproducció, tan senzill com sembla.

De fet, les gens de les societats de curses no volien obrir el “stud-book” als sementals estrangers, a fi de protegir la seu pròpia ramaderia d’aquesta competència devastadora.

Perquè?

Perquè son molt conservadors, s’ho mengen tot entre ells, en família, Tenien les mateixes costums, reproduïen els mateixos errors, de generació en generació. Se’ls havia   d’escoltar  amb les seves teories genètiques sobre la superioritat de la raça francesa: una follia, però això els hi convenia, justificava la seu mandra, la seva peresa, el seu “chauvinisme”. Se sentien els senyor dins ca seva i això era tot lo que contava.

Allaire, revolucionari, ambiciós, s’ha enfrontat a lo prohibit. Ha anat a Amèrica amb les seues egües per fer-les cobrir pels sementals americans. Creia poder fer amollar el mac a la institució posant-la davant dels fets complits. Creia que es canviaria la llei per mor d’ell. Les coses no van passar exactament així.

Jo tenia una egua, “ESTOVIE” a la que vaig fer cobrir pe’ls sementals americans. El primer any per “SUPER BOWL” i el segon per “SPEEDY CROWN”. Els dos millors sementals americans de l’època. “ESTOVIE” me va donar un poltre al que jo vaig posar de nom “RAY SUGAR”, però per poder-lo  fer córrer a França me faltava l’autorització del ministeri. Allà me van dir. “Reconeixerem els teus cavalls”. Me van fer creure que els meus cavalls serien francesos. El secretari d’agricultura me va enviar una carta en la que me deia que els meus cavalls serien naturalitzats francesos i que tindria tots el drets de fer-los córrer a França. Me van fer creure que venien a veure el meu crack, per curiositat. Quan l’hi van veure fer feina, entre ells van dir; “Allaire ho guanyarà tot amb aquest cavall”. A dos anys, el poltre anava a 1.15, lo que era fabulós en aquella època. Ningú feia tanta via. Philippe m’havia dit: “No me guanyarà ningú durant un any o dos”. Vaig esser jo qui vaig tenir el primer americà. Llavors  van fet anques enrere i m’ escrigueren dient-me que els hi sabia molt de greu, però que la comissió del “stud-book” francès tornava enrere en la seva decisió: Els meus cavalls no serien francesos.

Jean-Pierre Dubois ha estat molt més diplomàtic, va esperar que les personalitats de la societat de carreres acceptessin obrir una mica el “stud-book” als sementals estrangers, i va aprofitar l’encletxa, partint cap a Amèrica amb les seves millors egües per presentar-les als millors sementals americans. Fa exactament el mateix que Pierre Allaire, però dins la legalitat total, i això l’hi dona cavalls com “BUVETIER D’AUNOU”, “COKTAIL JET”, “AND ARIFANT” que son campions en cursa i que permeten a Jean-Pierre i als seus fills, Jean-Étienne i Jean-Philippe de guanyar pràcticament totes les curses importants de Vincennes durant vint anys, trenta anys. Però sobretot, aquests “cracks” passen a esser els sementals excepcionals a partir dels quals els Dubois han teixit una gegantesca tela genètica i construït el gran imperi hípic de França (i probablement del món), una empresa que compta amb més de cinc cents cavalls en entrenament, un milenar d’egües de ventre repartides per centenars i centenars d’hectàrees, les millors terres normandes, italianes, australianes, americanes, ja que ells han comprat un caramull de“haras” un poc per tot.

Avui els Dubois tenen els deu millors sementals que hi ha en el mercat. Lo que els col·loca en una situació de quasi-monopoli en la cria del cavall francès. Quasi. Ja que els en falta un: “READY CASH”.

Entre els Allaire i els Dubois no hi ha una guerra, hi ha una saga familiar de deu temporades de dotze capítols cadascuna, a la fi dels quals, ara per ara, son sempre els Dubois qui guanyen.

Jo me demano perquè els productors de televisió esperen tant per filmar aquesta historia. Per peresa  o per feblesa? Potser sigui que el mateix mon de las carreres de cavalls ho refusa per ell mateix , aquest mon apart que es resisteix a la construcció de la seva pròpia mitologia talment un cert poble gal·lès on el seu historiador i el seu poeta sempre està ocupats