3.
En
plena eufòria per la victòria, amb l’exaltació del “champagne” i amb el miracle de les “petites quantitats” que s'han
bescanviades en bitllets de banc dels grossos, Tébirent i Allaire proposen a
Bernard Giot comprar-li l'egua.
Per
mala sort, la poltra no és tota d’En Bernard. I els alemanys copropietaris amb
els qui es contacte, no la volen vendre. Pitjor per a ells, OCÉANIDE no tornarà
a guanyar mai més. Com si lo que l’egua hagués après aquell vespre a la pista,
aquest virus de la ràbia, de la passió inoculat pel seu menador ocasional,
hagués quedat
amagat dins
d'ella, inoperant...Però es va transmetre vuit anys més tard.
Vuit
anys en el transcurs dels quals no es sent parlar gens de OCÉANIDE.
Lo
que ens dona temps per xerrar de Pierre Tébirent. De tot d’una s’ha de dir que
no és del tot un home del cavall, és un parisí pur, nascut a l'any 1946. Son
pare feia feina a l'Ajuntament de París, però el s'enduia de vacances a Normandía.
Allà on hi ha els cavalls.
- “Jo
devia tenir dotze o tretze anys quan vaig tenir ocasió de pujar damunt d'un
cavall per primera vegada en la meva vida. Allò me va agradar tant que, devers
el dinou anys, vaig comprar CORAIL DE LAKMÉE, a M. Collombert, que estava establert
a Joinville, a l'època en que allà encara hi havia quadres. Jo vaig aprendre de
menar allà. No a les carreres - jo no tenia el carnet - sinó als entrenaments,
en els passeigs. Era un gust treure els
cavalls a la matinada, travessar
el poble damunt el “sulky” i devora
les “vedettes” de l'època, com Pierre
Allaire, el pare d'En Philippe. Per dir-vos-ho del tot, jo he après a menar per
la carretera de Vincennes, passant per davall del pont de Joinville al mateix
temps que els cotxes i els camions. Una mica de follia quan un hi pensa. Però
jo ho adorava fer això. A CORAIL DE LAKMÉE el vaig vendre perquè realment, no
era bò. I en vaig comprar una altra, una femella que li deien DALILA L i que
vaig dur a Alli Hawas perquè l'entrenés. I vaig guanyar diners amb ella. Jo me
l’estimava molt a N'Ali Hawas, un home molt gentil i molt treballador, capaç
d'aixecar-se a mitja nit per donar
massatges a un cavall. És amb gent com aquesta que la meva passió pel
cavall va augmentar més encara. Però l'home que jo més admirava era Pierre
Allaire.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire