M'en he donat compte que el capítol 6 no estava diguem-ne publicat. Vat aquí doncs, el que faltava. Es més interessant que el 7.
6.
Després d'aquesta victòria tan insolent,
Pierre Allaire, es sent obligat a aconseguir-ne un altre: anuncia que fundarà “
el sindicat dels jugadors”, lo que vol dir, revolucionar totalment el món de les
carreres. No hi aneu a cercar cap coincidència, però un any més tard Pierre és
acusat d'haver jugar en carreres trucades a Cagnes-Sur-Mer.
M'hauria
anat molt millor entretenir-me amb altres jocs, admet ell, als mediocres els hi
va molt bé això, però quin gust s’hi passa?
I a Pierre Allaire el tanquen a la presó
de Niza.
I és ara que a Philippe, dinou anys, li toca
encarregar-se de la cria, seguir entrenant els “cracks”, pagar el personal,
conservar la clientela, consolar la seva mare i les seves germanes, respondre
als periodistes, enfrontar-se al públic... i fer que els cavalls guanyin. Es lo
que es diu aprendre el que és la vida en el lloc de feina... però vaja un lloc
de feina! Ha de tenir esment de la premsa, de la professió i del seu pare,
Pierre, que es declara en vague de fam i de set lo que, quasi bé, el mata.
Al cap d’un parell de setmanes, surt de
la presó, però no se’n ha sortit del problema. Queda el procés, resten els
rumors, la família, el joc, sempre el joc...i Philippe es demana si ell es mereix
tot això. El seu pare l'hi ha ensenyat tot lo que sap de cavalls. L'ha posat al
“sulky” de tots els seus “cracks” lo que l'hi ha permès guanyar les carreres
més importants, fins i tot a Amèrica. L'hi ha transmès lo més preciós: el
talent, el coneixement instintiu, visceral, dels cavalls, però amb aquest
“affaire Allaire” que durarà anys, i amb la resta de temps, és com si Pierre no
hagués aturat mai de fer-li pagar aquesta transmissió. I cara.
Pierre té prohibit d'entrar als
hipòdroms, suspès per una decisió de la justícia que acabarà per tornar-lo a
empresonar, aquesta vegada per una sèrie de mesos, però segueix entrenant els
seus cavalls que ara corren amb els colors del seu pare i és el seu fill
Philippe qui els mena en carrera. Es veu, llavors, aquest espectacle que quedarà gravat en la
memòria dels cavallistes de París: Pierre Allaire enfilat damunt el capó del
seu cotxe, mirant córrer els seus cavalls des de l'exterior del hipòdrom, en un
lloc que serà el seu durant divuit anys i, llançant al seu fill, a través de
les tanques de fil de ferro de Vincennes, les darreres ordres, unes darreres
ordres que fan por:
Devant i méchant! Davant i dolent!
Cap derrota li serà perdonada, encara
que pot esser que sigui el mateix Philippe que per mor de son pare, no es
perdoni cap error. El resultat és el mateix: entre ells dos la co-habitació es
va tornant impossible. Els fets no fan més que posar en evidència una realitat
que no és d’ahir. Consideració,
admiració, respecte, es tenen tot això un de cap a l'altre, fins i tot estimació,
una forma d'estimació.... però hi ha aquesta malaltia, aquesta necessitat de
guanyar, aquest virus que tots dos porten dintre seu que els impedeix veure-se,
sentir-se, xerrar-se.
Família
i amics no s’aturen d’intentar reunir-los, reconciliar-los, però ni qui exerceix millor
aquests bons oficis pot fer-hi res,
Jo no ho entenc, diu el pare. Que he
dit? Que he fet? No hem tingut cap paraula.
I el fill aixeca els ulls al cel...una
paraula? Quina paraula? Com si es tractés d'això.
Quan Pierre Allaire recupera la seva
llicència per menar, després de divuit anys de no poder entrar als hipòdroms,
quan torna a tenir altre vegada cavalls per entrenar i re-comença a guanyar a
Vincennes, creuant-se per les quadres del hipòdrom, pare i fill no es
dirigeixen la paraula... ni la mirada.
Només el temps podrà, un dia potser, sinó
arreglar, al menys calmar les devastacions producte d'una rivalitat visceral,
inevitable. Ja que en aquesta vida d'entrenadors de cavalls de carreres on no
hi ha res més de desafiaments, victòries, derrotes, tot l'any i deu pics per dia, dins d'aquesta
vida de criadors on tot no és més que transmissió d’aptituds, herència, de
vicis i de virtuts, llei de Mendel, cromosomes i atavisme, el virus de la gelosia
s’introdueix dintre de les famílies humanes, i entre pares i fill i prospera, és
antic.
Pels “turfistes” la qüestió és saber
qui, entre el pare Pierre Allaire i el fill Philippe Allaire, és el més fort,
el més dotat. És un debat, un conflicte generacional que acaba essent una discussió
de cafè. Una discussió que no acaba mai: Pierre i Philippe repeteixen les
mateixes gestes, guanyen les mateixes curses en els mateixos hipòdroms, amb
cavalls que tots tenen sang de KERJACQUES dins les venes.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire