"READY CASH" DE CHISTOPHER DONNER. CAPÍTOL 5

      El diumenge 29 de Gener de 1978, Pierre Allaire convida a cent persones a dinar en el restaurant de l'hipòdrom de Vincennes: es tracta de cel.lebrar la victòria del seu cavall, GRANDPRÉ, en el Premi d'Amèrica... que s'ha de córrer una mica després d'haver dinat.

Ones i més ones de "champagne". A les taules veïnes, els comensals atacats de nervis, s'ho prenen molt malament. Un quart d'hora abans de la cursa, Allaire s'aixeca i diu als seus convidats:

      -Senyors, senyores, perdonau-me però tenc una miqueta de feina a fer...m'en he d'anar a guanyar el Premi d'Amèrica. No en tenc per massa temps. Tornaré estar amb vosaltres d'aqui una mitja horeta.

      Baixa cap als vestuaris a possar-se la seva camisa grisa, participa en la desfilada tradicional, els divuit participants a pas per davant de les tribunes plenes a rebentar: cinquanta mil persones han vingut per a veure la consacració del jove HADOL DU VIVIER, imbatut, imbatable, diuen.

      -Jo l'hi arribaré cent metres davant, havia promés Allaire.

       I tot lo mon s'en havia fotut.  

      Aquest Premi d'America 1978 és una cursa que ningú ha oblidat. HADOL DU VIVIER és e lgrandíssim favorit i està a 1,50 per 1.  A FAKIR DU VIVIER que ja no du els colors de Alain Delon i que és el segon més jugat de la cursa - a 3 per 1 - el mena Minou Gougeon, el germà de Jean-René Gougeon que conduiex HADOL DU VIVIER. HADOL i FAKIR son germans de ventre: sa mare UA UKA és una de les egues comprades per Pierre Allaire a l'època en que cercava ésser el propietari de tots els KERJACQUES. L'hi ha fuita de les mans per un d'aquests cop de mala sort que ell manté en secret, que no explica. Però al seu fill, FAKIR, no l'ha deixat passar de llis. L'ha comprat per a Alain Delon, en aquell temps un apassionat de les carreres.

      Aquest és un dels fets que més van contribuir a la reputació internacional de Pierre Allaire, i que formen part de la seva llegenda: Alain Delon, Mireille Darc, totes les celebritats del “show-bitz” cerquen sensacions fortes i l'hi confien els seus cavalls. Allaire és un excelent “entrenador de propietaris” : sab com fer-los somiar, i això es tot el que demana un propietari quan compra un cavall de carreres; no es tracta de guanyar diners, lo que vol, a imatge de tots els “turfistes” que omplen fins i tot les agències de joc mès sòrdides, és somiar.

      Els cavalls de carreres fan somiar talment com ho fan les estrelles del cinema, els esportistes i les ballerines de l'Òpera. I les criatures de l'espectacle tenen necesiten d'esser mimats per aquestes castes de bruixots que s'anomenen entrenadors, agents o directors de ballet. 
 

     El problema de Pierre Allaire és que a més d'esser un cuidador, un domador, un acròbata i un seductor d'estrelles, és també un jugador, i quan li arriba la fortuna, és transforma fin i tot en un gran jugador.

      -Jo he jugat més de mil millons (de francs vells) a les carreres d'aquest any, declarava en el "WEEK-END", la revista més venuda a France en aquella època, el “SALUT LES COPAINS” de les curses.

      El dia del Premi d'Amèrica, GRANDPRÉ està a 10 per 1, lo que demostra que encara que la premsa s'en ha cuidat de publicar les fanfarronades de Pierre Allaire, poca gent les ha tengudes en compte. Aquest any, el públic vol la victòria de HADOL DU VIVIER, propietat de Henri Levesque, setanta anys, que fou l'entrenador de la cèlebre ROQUÉPINE, que ha guanyat cinc premis d'Amèrica i que hauria de sumar el sisè amb HADOL. Maleit sigui qui vol pertubar aquest hermós somni.

      La carrera comença, Jean-René Gougeon força la marxa amb HADOL que pren el cap a la sortida de la primera curva. Tothom està content. L'hermosa casaca groga amb la creu de Lorraine negra enfolleix al públic: cinquante mil persones en directe, i milions davant del seu televisor. Tira HADOL!!! André Théron que comenta la carrera no té ulls més que per HADOL. A la desfilada, no ha dit ni una sola paraula de GRANDPRÉ, com si no existís. Però no li quedarà més remei que parlar-ne:

      - I ara a l'exterior de HADOL arriba un Allaire. Aquest cavall deu esser...si, aixi és, un Allaire que deu ésser GRANDPRÉ, crec...

      Ho creu, però no està segur. O sobretot, no creu lo que veuen els seus ulls: GRANDPRÉ arriba i ho fa per disputar el cap de la carrera a HADOL DU VIVIER. Jean-René Gougeon intenta resistir-lo tota la capavallada de Vincennes, però GRANDPRÉ l'hi pren l'avantatge, l'hi agafa la corda, l'hi pren el cap quan arriben al pla de la pista de Vincennes. HADOL aconsegueix seguir-lo, però li duu molta feina. Darrera d'ells, la desbandada.

      A mitja costa de Vincennes, André Théron anuncia amb entusiasme l'atac de HADOL DU VIVIER: “ Va molt sobrat”, creu saber. De fet, GRANDPRÉ el resisteix amb facilitat. La lluita ha començat fa un kilometre i a una velocitat de locura, el record de la cursa es polvaritzarà aquest any. Els dos cavalls encara es barallen a la derrera curva, però aviat Théron es veu obligat a convenir:

      -HADOL DU VIVIER no dona l'impressió d'estar molt bé. GRANDPRÉ va molt millor que ell.

      Tombat cap endavant, Jean-René Gougeon “envia aigua beneida”, és a dir venta amb el latigo al seu cavall talment com el sacristà a misa beneix els seus fidels. Son les primeres fuetades que HADOL reb en la seva vida i les darreres, perque no serveixen per res... HADOL no respon.

     -Jo m'hauria pogut destacat molt abans, conte Pierre Allaire. Jo duia molt més gas però m'anava bé quedar allà on estava per mantenir HADOL al meu exterior el màxim de temps possible. A la sortida de la curva, he vist que HADOL estava llest i he partit.

GRANDPRÉ desfà HADOL... un, dos, tres “sulkys”.

   -En aquell moment jo ja sabia que havia guanyat la carrera i he sentit Jean-René, emprenyat, cridant al seu germà Michel: “Ves a cercar-lo! Ves a cercar-lo!”. Ell volia que el seu germà m'arribés davant amb FAKIR DU VIVIER i tot perque jo no guanyes la cursa. Però a mi m'era ben igual que s'endugues la carrera FAKIR o GRANDPRÉ. Els dos cavalls eren meus.

      GRANDPRE va quince metres davant totsol, ningú se l'hi pot acostar. Allaire aixeca el seu làtigo a mitja derrera recta, és gira per veure a quina distància té el més proper dels seus perseguidors, que no es altre que FAKIR DU VIVIER.

-Faré primer i segon del Premi d'Amèrica, és el somni.
 

      Aixeca una altre vegada el fuet, balla damunt del seu “sulky”, arrufa les espal.les, baixa el cap per disimular, enmascarar, tapar la seva rialla, perque ell es descollona quan passa per meta, làtigo a l'aire: no te necessitat de tocar el seu cavall, no guanya de cent metres - això era una manera de dir - però si de cinc llargàries d'avantatge a en FAKIR, que arrriba a la meta destacat del tercer d'un bon grapat de llargàries. HADOL DU VIVIER fa quart, arrosegant la seva invencibilitat com si fos una pell de serp: ha mudat, ja no es més que un cavall com els altres i un cavall que no guanyará mai el Premi d'Amèrica.

     GRANDPRÉ bat el record de la pista enmig d'una confusio de crits, siulos i aplaudiments. N'hi ha que s'insulten, que se sempentejen i és bescanvia qualque bufetada entre partidaris i detractors d'Allaire. Tot això no disminuiex l'alegria del guanyador ni la seva xuleria.

      -Per jo aquesta victòria no és una sorpresa. No entenc perque GRANDPRÉ no era el favorit si just feia quince dies acabava de batre el record de la distància. Que el cavall de Levésque fos el més jugat, i a aquella cota, perdonau, pero, és el resultat d'una al.lucinació colectiva. Demanau-lo als meus amics, allà dalt, al restaurant. Demanau-los que els he dit abans de la cursa. Jo ho he dit als diaris. Perque no m`heu cregut? 

      Llàstima també per Alain Delon que un altre vegada acaba de perdre l'ocassió de que el seu nom figuri en el “palmarés” del Premi d'Amèrica.