El
diumenge 29 de Gener de 1978, Pierre Allaire convida a cent persones
a dinar en el restaurant de l'hipòdrom de Vincennes: es tracta de
cel.lebrar la victòria del seu cavall, GRANDPRÉ, en el Premi
d'Amèrica... que s'ha de córrer una mica després d'haver dinat.
Ones i més ones de "champagne". A les taules veïnes, els comensals
atacats de nervis, s'ho prenen molt malament. Un quart d'hora abans
de la cursa, Allaire s'aixeca i diu als seus convidats:
-Senyors,
senyores, perdonau-me però tenc una miqueta de feina a fer...m'en he
d'anar a guanyar el Premi d'Amèrica. No en tenc per massa temps.
Tornaré estar amb vosaltres d'aqui una mitja horeta.
Baixa
cap als vestuaris a possar-se la seva camisa grisa, participa en la
desfilada tradicional, els divuit participants a pas per davant de
les tribunes plenes a rebentar: cinquanta mil persones han vingut per
a veure la consacració del jove HADOL DU VIVIER, imbatut, imbatable,
diuen.
-Jo
l'hi arribaré cent metres davant, havia promés Allaire.
I
tot lo mon s'en havia fotut.
Aquest
Premi d'America 1978 és una cursa que ningú ha oblidat. HADOL DU
VIVIER és e lgrandíssim favorit i està a 1,50 per 1. A FAKIR DU VIVIER que
ja no du els colors de Alain Delon i que és el segon més jugat de la cursa - a 3 per 1 - el mena Minou Gougeon, el germà de Jean-René Gougeon que
conduiex HADOL DU VIVIER. HADOL i FAKIR son germans de ventre: sa
mare UA UKA és una de les egues comprades per Pierre Allaire a
l'època en que cercava ésser el propietari de tots els KERJACQUES.
L'hi ha fuita de les mans per un d'aquests cop de mala sort que ell
manté en secret, que no explica. Però al seu fill, FAKIR, no l'ha deixat passar
de llis. L'ha comprat per a Alain Delon, en aquell temps un
apassionat de les carreres.
Aquest és un dels fets que més van contribuir a la reputació internacional de
Pierre Allaire, i que formen part de la seva llegenda: Alain Delon,
Mireille Darc, totes les celebritats del “show-bitz” cerquen
sensacions fortes i l'hi confien els seus cavalls. Allaire és un
excelent “entrenador de propietaris” : sab com fer-los somiar, i
això es tot el que demana un propietari quan compra un cavall de
carreres; no es tracta de guanyar diners, lo que vol, a
imatge de tots els “turfistes” que omplen fins i tot les agències
de joc mès sòrdides, és somiar.
Els
cavalls de carreres fan somiar talment com ho fan les estrelles del
cinema, els esportistes i les ballerines de l'Òpera. I les criatures
de l'espectacle tenen necesiten d'esser mimats per aquestes castes de
bruixots que s'anomenen entrenadors, agents o directors de ballet.
El
problema de Pierre Allaire és que a més d'esser un cuidador, un
domador, un acròbata i un seductor d'estrelles, és també un
jugador, i quan li arriba la fortuna, és transforma fin i tot en un
gran jugador.
-Jo
he jugat més de mil millons (de francs vells) a les carreres d'aquest
any, declarava en el "WEEK-END", la revista més venuda a France en
aquella època, el “SALUT LES COPAINS” de les curses.
El
dia del Premi d'Amèrica, GRANDPRÉ està a 10 per 1, lo que demostra
que encara que la premsa s'en ha cuidat de publicar les fanfarronades de Pierre Allaire,
poca gent les ha tengudes en compte. Aquest any, el públic vol la
victòria de HADOL DU VIVIER, propietat de Henri Levesque, setanta
anys, que fou l'entrenador de la cèlebre ROQUÉPINE, que ha guanyat cinc
premis d'Amèrica i que hauria de sumar el sisè amb HADOL. Maleit
sigui qui vol pertubar aquest hermós somni.
La
carrera comença, Jean-René Gougeon força la marxa amb HADOL que
pren el cap a la sortida de la primera curva. Tothom està content.
L'hermosa casaca groga amb la creu de Lorraine negra enfolleix al
públic: cinquante mil persones en directe, i milions davant del seu televisor.
Tira HADOL!!! André Théron que comenta la carrera no té ulls més
que per HADOL. A la desfilada, no ha dit ni una sola paraula de
GRANDPRÉ, com si no existís. Però no li quedarà més remei que
parlar-ne:
-
I ara a l'exterior de HADOL arriba un Allaire. Aquest cavall deu
esser...si, aixi és, un Allaire que deu ésser GRANDPRÉ, crec...
Ho
creu, però no està segur. O sobretot, no creu lo que veuen els seus
ulls: GRANDPRÉ arriba i ho fa per disputar el cap de la carrera a HADOL DU
VIVIER. Jean-René Gougeon intenta resistir-lo tota la capavallada de
Vincennes, però GRANDPRÉ l'hi pren l'avantatge, l'hi agafa la corda, l'hi pren el cap quan arriben al pla de la pista de Vincennes. HADOL aconsegueix
seguir-lo, però li duu molta feina. Darrera d'ells, la
desbandada.
A
mitja costa de Vincennes, André Théron anuncia amb entusiasme
l'atac de HADOL DU VIVIER: “ Va molt sobrat”, creu saber. De fet,
GRANDPRÉ el resisteix amb facilitat. La lluita ha començat fa un
kilometre i a una velocitat de locura, el record de la
cursa es polvaritzarà aquest any. Els dos cavalls encara es barallen a la
derrera curva, però aviat Théron es veu obligat a convenir:
-HADOL
DU VIVIER no dona l'impressió d'estar molt bé. GRANDPRÉ va molt
millor que ell.
Tombat
cap endavant, Jean-René Gougeon “envia aigua beneida”, és a dir
venta amb el latigo al seu cavall talment com el sacristà a misa
beneix els seus fidels. Son les primeres fuetades que HADOL reb en la seva vida i les darreres, perque no
serveixen per res... HADOL no respon.
-Jo
m'hauria pogut destacat molt abans, conte Pierre Allaire. Jo duia molt més gas però m'anava bé quedar allà on estava per mantenir HADOL al meu exterior el màxim
de temps possible. A la sortida de la curva, he vist que HADOL estava
llest i he partit.
GRANDPRÉ
desfà HADOL... un, dos, tres “sulkys”.
-En
aquell moment jo ja sabia que havia guanyat la carrera i he sentit
Jean-René, emprenyat, cridant al seu germà Michel: “Ves a
cercar-lo! Ves a cercar-lo!”. Ell volia que el seu germà m'arribés
davant amb FAKIR DU VIVIER i tot perque jo no guanyes la cursa. Però
a mi m'era ben igual que s'endugues la carrera FAKIR o GRANDPRÉ.
Els dos cavalls eren meus.
GRANDPRE va
quince metres davant totsol, ningú se l'hi pot acostar. Allaire aixeca
el seu làtigo a mitja derrera recta, és gira per veure
a quina distància té el més proper dels seus perseguidors, que no
es altre que FAKIR DU VIVIER.
-Faré
primer i segon del Premi d'Amèrica, és el somni.
Aixeca una
altre vegada el fuet, balla damunt del seu “sulky”, arrufa les
espal.les, baixa el cap per disimular, enmascarar, tapar la seva
rialla, perque ell es descollona quan passa per meta, làtigo a
l'aire: no te necessitat de tocar el seu cavall, no guanya de cent
metres - això era una manera de dir - però si de cinc llargàries
d'avantatge a en FAKIR, que arrriba a la meta destacat del tercer d'un bon
grapat de llargàries. HADOL DU VIVIER fa quart, arrosegant la seva
invencibilitat com si fos una pell de serp: ha mudat, ja no es més que un
cavall com els altres i un cavall que no guanyará mai el Premi
d'Amèrica.
GRANDPRÉ bat el record de la pista enmig d'una confusio de crits,
siulos i aplaudiments. N'hi ha que s'insulten, que se sempentejen i
és bescanvia qualque bufetada entre partidaris i detractors
d'Allaire. Tot això no disminuiex l'alegria del guanyador ni la seva
xuleria.
-Per jo aquesta
victòria no és una sorpresa. No entenc perque GRANDPRÉ no era el
favorit si just feia quince dies acabava de batre el record de la
distància. Que el cavall de Levésque fos el més jugat, i a aquella
cota, perdonau, pero, és el resultat d'una al.lucinació colectiva.
Demanau-lo als meus amics, allà dalt, al restaurant. Demanau-los que
els he dit abans de la cursa. Jo ho he dit als diaris. Perque no
m`heu cregut?
Llàstima també per Alain Delon que un altre vegada acaba de perdre
l'ocassió de que el seu nom figuri en el “palmarés” del Premi
d'Amèrica.
