7.
Mentre transcorren aquests anys negres,
Pierre Tébirent acompanya a la família Allaire sense defallir i el diví
privilegi de treure a passejar els cavalls a la matinada es carrega d’un sentit particular.
“Jo tinc imatges que me quedaran gravades per a sempre,
com la del dia en que me vaig trobar
entre el pare i el fill, “GRANDPRE” a un costat, LARABELLO a l’altre (el
guanyador del Premi d’Amèrica i el llaurat del Criterium dels tres anys) i jo
entre ells dos, al “sulky” de “HILLION BRILLOUARD”, que acabava de guanyar la
revenja del Campionat del Mon a Amèrica.
No vos he de dir res més; era simplement orgàstic. Ells m’ho explicaven tot. Sense exagerar, jo
he passat vuit hores cada dia amb els Allaire, durant deu anys. I cada dia jo
aprenia qualque cosa nova. I vaig començar també a interessar-me amb la genealogia.”
Pierre Tébinent guanya
un parell de doblers amb la seva poltra, “DALILA L”. I la ven, I compra més cavalls
amb els Allaire, la mitat d’un, la mitat d’un altre. Ara va bé, ara no hi va
tant. I fil a l’agulla, seguint
perforant, segellant tiquets de la “tiercé”, s’enganxa al joc d’esser
propietari. I perquè no criar? Perquè no fer néixer els seus propis cavalls?
-Pierre tenia una bona egua, que m’agradava enormement.
Pel seu model, pel seus moviments, per tot. Era “OCRE ET VERTE”. L’hauria
comprada. En vaig parlar amb En Pierre que me va dir: “No, impossible, ara la
tinc emparaulada amb qualcú altre. Però te venc la seva germana, “NÉRA”. I me
ven aquesta “NÉRA” no molt cara, i jo la faig una egua de ventre.
Al primer producte
de “NÉRA” li deien “REGLE D’OR”. Amb ella, Tébinent també hi guanya doblers, i,
llavors ja d’una manera ferma decideix dedicar-se a la cria.
-Me faltava comprar un “haras”, qualque cosa. Però no a Normandia,
jo deia “allà hi plou sempre”. I un dia, dinant amb Pierre, amb N’Élisabeth i
amb Mathias Moncorgé, xerràvem d’això i me diuen que hi qualque cosa a vendre
no molt lluny de ca seva. Jo dic: “No, no vull res a Normandia!”. De totes
maneres, anàrem a veure-la. I allà, hi trobo una meravella, l’amor al primer
cop d’ull. Un llogaret, un petit castell, seixanta quarterades, tres kilòmetres
de “RIVE” a l’Orne. Jo no pensava poder arribar mai a tenir una cosa així. I
després les circumstàncies van fer que pogués comprar-la. Hi vaig estar disset anys.
I vaig començar a comprar, a vendre, a uns, a uns altres, fins que va arribar
un moment en que tenia cinquanta egües. Lo que es massa, en la meva opinió.
Apuntava cada any egües al sortejos que feia l’Estat dels bots de Florestan i a
Workaholic. No sempre va anar bé, però, en conjunt, vaig aconseguir fer bons
cavalls. Bo o mal any, tant com a criador que com a propietari, sempre he
guanyat doblers. Va esser en aquell moment en que va començar l’historia amb la
filla d’”OCÉANIDE”.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire