"READY CASH" DE CHRISTOPHE DONNER. CAPÍTOL 8.

Ara, amb ses festes, el traductor ha millorat el seu rendiment...Capítol 8, la protagonista és "DOCÉANIDE DE LILAS"

8.

Vuit anys després de la carrera de sèrie guanyada per Philippe Allaire amb “OCÉANIDE”, quan ja havia passat molta d’aigua per davall del pont de Joinville, Pierre Tébirent, com bon criador conscient, consulta el catàleg de les ventes de “yearlings” de trot que es fa, tradicionalment en el mes de Setembre, a Caen. En aquest hi troba que es ven una certa “DOCÉANIDE DE LILAS”. És la filla de “OCÉANIDE”! I crida tot d’una a Philippe.

        Una filla d’”OCÉANIDE” per “WORKAHOLIC”!

        L`hem de comprar.

        Pierre Tébirent arriba a les ventes, mira en el catàleg a quina quadra toca esser l’animal: res. No hi ha poltra. I va a cercar al propietari.

        Que no heu portat la “WORKAHOLIC”?

        Sí, sí que hi és, mireu-ho bé.

        En efecte, mig tapada per la palla, descobreix una pollina minúscula, arraulida a la porta del box. Una misèria. Gran decepció. Al mateix temps...

        Nova telefonada a En Philippe Allaire:

        No anirà bé, és molt petita.

        Però com de petita? És petita i bonica?  És petita com una Americana?

        Petita minúscula, ínfima.

        Ah. Bé. Fer lo que vulguis.

        Comença la venta, la poltra puja a l’entarimat.

        10.000 francs proposa el comissari de la venta....

        És tan petita que ningú la vol.

        8.000 francs...6.000 francs...No hi ha ningú que doni 6.000 francs per aquesta bonica poltra per “WORKAHOLIC”...4.000 francs! Vinga, senyors i senyores, que aquest no és ni el preu del bot! 4.000 francs. Vinga, 4.000 francs, repeteix el comissari desesperat. Ningú a 4.000 francs?

        No, Ningú.

        Retirada de la venda, anuncia el comissari pegant el cop de martell.

        Al vespre, Pierre Tébirent es troba amb el propietari mal sortat:

        Ningú l’ha volguda, és ben trist. És ver que és molt petita. Mai havia vist una cosa com aquesta. Bé, me sap greu tot això, i, si me la guardeu un parell de dies, jo vos ne puc ne puc donar  6.000 francs, Vindrem a veure-la amb el meu entrenador. Si aquest diu va bé, la compro, sinó haurem tingut el gust de conèixer-nos.

        L’home accepta, no hi havia res més a triar.

        Dos dies després, Pierre Tébirent arriba amb Philippe Allaire a ca el criador de la poltra petita. Tébirent l’havia previngut, però quan Allaire veu la poltra dins la quadra, esclafeix a riure.

        I tu que vols? que ens dediquem a la cria de conills?

        Per guardar les formes la fan sortir del box, per allò de no tenir la sensació d’haver-hi anat per res. Philippe la fa caminar, la mira com es mou. És sense cap dubta la poltra més petita de l’historia de les carreres. Però hi esta interessat.

        Això es una cosa que m’impressiona dels homes dels cavalls, dels que han nascut dins d’aquest mon, dels que s’hi han fet grans, no els han fet de la mateixa pasta que a nosaltres; ells miren caminar els cavalls i saben. Jo, fa trenta anys que criï cavalls, i tinc els meus gusts, les meves intuïcions, els meus cops de sort, jo estudiï la genètica, les corrents de sang, jo m’hi pas hores, ells, miren, i saben. Com és? Aquest és el misteri. Això és l’ofici. És injust.

        Philippe Allaire fa trotar la poltra minúscula dins el corral, i la mira encara un moment. Potser hi reconegui en les seues etxures lo que va ensenyar a la seva mare vuit anys abans.

        Escolta, compra-la. Es una poltra ben feta, ben proporcionada. No es grossa, ben segur, però compra-la.

        I la se’n duen.

        I si ja feia cosa veure-la tan petita a ca el seu criador, quan va arribar a Grosbois, en mig dels altres animals, la cosa ja feia rialles. I ningú no és va estalviar d’encollonar-se. Pesava 360 quilos. Cent menys que un cavall normal. I no feia més de 1,50 metres midats a la creu, sense una bona esquena, verdaderament frèvola.

        Dos anys mes tard, aquesta nana de “DOCÉANIDE DE LILAS” corria les carreres més importants de Vincennes.  Guanya quasi un milió de francs, però, poc a poc, les curses se l’hi van anar fent cada cop més difícils.

        A aquella època, a meitats dels anys vuitanta, Jean-Pierre Dubois guanyava tot amb els seus poltres d’orígens americans. Havies d’esser molt bo per arribar-li davant.

        Es necessari ara dir una paraula de Jean-Pierre Dubois

"READY CASH" de CHRISTOPHE DONNER. CAPÍTOL 6

M'en he donat compte que el capítol 6 no estava diguem-ne publicat. Vat aquí doncs, el que faltava. Es més interessant que el 7.

6.

        Després d'aquesta victòria tan insolent, Pierre Allaire, es sent obligat a aconseguir-ne un altre: anuncia que fundarà “ el sindicat dels jugadors”, lo que vol dir, revolucionar totalment el món de les carreres. No hi aneu a cercar cap coincidència, però un any més tard Pierre és acusat d'haver jugar en carreres trucades a Cagnes-Sur-Mer.

        M'hauria anat molt millor entretenir-me amb altres jocs, admet ell, als mediocres els hi va molt bé això, però quin gust s’hi passa?

        I a Pierre Allaire el tanquen a la presó de Niza.

        I és ara que a Philippe, dinou anys, li toca encarregar-se de la cria, seguir entrenant els “cracks”, pagar el personal, conservar la clientela, consolar la seva mare i les seves germanes, respondre als periodistes, enfrontar-se al públic... i fer que els cavalls guanyin. Es lo que es diu aprendre el que és la vida en el lloc de feina... però vaja un lloc de feina! Ha de tenir esment de la premsa, de la professió i del seu pare, Pierre, que es declara en vague de fam i de set lo que, quasi bé, el mata.

        Al cap d’un parell de setmanes, surt de la presó, però no se’n ha sortit del problema. Queda el procés, resten els rumors, la família, el joc, sempre el joc...i Philippe es demana si ell es mereix tot això. El seu pare l'hi ha ensenyat tot lo que sap de cavalls. L'ha posat al “sulky” de tots els seus “cracks” lo que l'hi ha permès guanyar les carreres més importants, fins i tot a Amèrica. L'hi ha transmès lo més preciós: el talent, el coneixement instintiu, visceral, dels cavalls, però amb aquest “affaire Allaire” que durarà anys, i amb la resta de temps, és com si Pierre no hagués aturat mai de fer-li pagar aquesta transmissió. I cara.

        Pierre té prohibit d'entrar als hipòdroms, suspès per una decisió de la justícia que acabarà per tornar-lo a empresonar, aquesta vegada per una sèrie de mesos, però segueix entrenant els seus cavalls que ara corren amb els colors del seu pare i és el seu fill Philippe qui els mena en carrera. Es veu, llavors,  aquest espectacle que quedarà gravat en la memòria dels cavallistes de París: Pierre Allaire enfilat damunt el capó del seu cotxe, mirant córrer els seus cavalls des de l'exterior del hipòdrom, en un lloc que serà el seu durant divuit anys i, llançant al seu fill, a través de les tanques de fil de ferro de Vincennes, les darreres ordres, unes darreres ordres que fan por:

 Devant i méchant! Davant i dolent!

        Cap derrota li serà perdonada, encara que pot esser que sigui el mateix Philippe que per mor de son pare, no es perdoni cap error. El resultat és el mateix: entre ells dos la co-habitació es va tornant impossible. Els fets no fan més que posar en evidència una realitat que no és d’ahir.  Consideració, admiració, respecte, es tenen tot això un de cap a l'altre, fins i tot estimació, una forma d'estimació.... però hi ha aquesta malaltia, aquesta necessitat de guanyar, aquest virus que tots dos porten dintre seu que els impedeix veure-se, sentir-se, xerrar-se.

        Família i amics no s’aturen d’intentar  reunir-los,  reconciliar-los, però ni qui exerceix millor aquests bons oficis pot fer-hi res,

        Jo no ho entenc, diu el pare. Que he dit? Que he fet? No hem tingut cap paraula.

        I el fill aixeca els ulls al cel...una paraula? Quina paraula? Com si es tractés d'això.

        Quan Pierre Allaire recupera la seva llicència per menar, després de divuit anys de no poder entrar als hipòdroms, quan torna a tenir altre vegada cavalls per entrenar i re-comença a guanyar a Vincennes, creuant-se per les quadres del hipòdrom, pare i fill no es dirigeixen la paraula... ni la mirada.

        Només el temps podrà, un dia potser, sinó arreglar, al menys calmar les devastacions producte d'una rivalitat visceral, inevitable. Ja que en aquesta vida d'entrenadors de cavalls de carreres on no hi ha res més de desafiaments, victòries, derrotes,  tot l'any i deu pics per dia, dins d'aquesta vida de criadors on tot no és més que transmissió d’aptituds, herència, de vicis i de virtuts, llei de Mendel, cromosomes i atavisme, el virus de la gelosia s’introdueix dintre de les famílies humanes, i entre pares i fill i prospera, és antic.

        Pels “turfistes” la qüestió és saber qui, entre el pare Pierre Allaire i el fill Philippe Allaire, és el més fort, el més dotat. És un debat, un conflicte generacional que acaba essent una discussió de cafè. Una discussió que no acaba mai: Pierre i Philippe repeteixen les mateixes gestes, guanyen les mateixes curses en els mateixos hipòdroms, amb cavalls que tots tenen sang de KERJACQUES dins les venes.

"READY CASH" de CHRISTOPHE DONNER. CAPITOL 7

Aprofitarem la tornada a les pistes de "READY CASH" per seguir amb la traducció del llibre. Vat aquí el capítol 7.

7.

        Mentre transcorren aquests anys negres, Pierre Tébirent acompanya a la família Allaire sense defallir i el diví privilegi de treure a passejar els cavalls a la matinada es carrega d’un sentit particular.

“Jo tinc imatges que me quedaran gravades per a sempre, com la  del dia en que me vaig trobar entre el pare i el fill, “GRANDPRE” a un costat, LARABELLO a l’altre (el guanyador del Premi d’Amèrica i el llaurat del Criterium dels tres anys) i jo entre ells dos, al “sulky” de “HILLION BRILLOUARD”, que acabava de guanyar la revenja  del Campionat del Mon a Amèrica. No vos he de dir res més; era simplement orgàstic.  Ells m’ho explicaven tot. Sense exagerar, jo he passat vuit hores cada dia amb els Allaire, durant deu anys. I cada dia jo aprenia qualque cosa nova. I vaig començar també a interessar-me amb la genealogia.”

Pierre Tébinent guanya un parell de doblers amb la seva poltra, “DALILA L”. I la ven, I compra més cavalls amb els Allaire, la mitat d’un, la mitat d’un altre. Ara va bé, ara no hi va tant. I fil a l’agulla,  seguint perforant, segellant tiquets de la “tiercé”, s’enganxa al joc d’esser propietari. I perquè no criar? Perquè no fer néixer els seus propis cavalls?

-Pierre tenia una bona egua, que m’agradava enormement. Pel seu model, pel seus moviments, per tot. Era “OCRE ET VERTE”. L’hauria comprada. En vaig parlar amb En Pierre que me va dir: “No, impossible, ara la tinc emparaulada amb qualcú altre. Però te venc la seva germana, “NÉRA”. I me ven aquesta “NÉRA” no molt cara, i jo la faig una egua de ventre.

Al primer producte de “NÉRA” li deien “REGLE D’OR”. Amb ella, Tébinent també hi guanya doblers, i, llavors ja d’una manera ferma decideix dedicar-se a la cria.

-Me faltava comprar un “haras”, qualque cosa. Però no a Normandia, jo deia “allà hi plou sempre”. I un dia, dinant amb Pierre, amb N’Élisabeth i amb Mathias Moncorgé, xerràvem d’això i me diuen que hi qualque cosa a vendre no molt lluny de ca seva. Jo dic: “No, no vull res a Normandia!”. De totes maneres, anàrem a veure-la. I allà, hi trobo una meravella, l’amor al primer cop d’ull. Un llogaret, un petit castell, seixanta quarterades, tres kilòmetres de “RIVE” a l’Orne. Jo no pensava poder arribar mai a tenir una cosa així. I després les circumstàncies van fer que pogués comprar-la. Hi vaig estar disset anys. I vaig començar a comprar, a vendre, a uns, a uns altres, fins que va arribar un moment en que tenia cinquanta egües. Lo que es massa, en la meva opinió. Apuntava cada any egües al sortejos que feia l’Estat dels bots de Florestan i a Workaholic. No sempre va anar bé, però, en conjunt, vaig aconseguir fer bons cavalls. Bo o mal any, tant com a criador que com a propietari, sempre he guanyat doblers. Va esser en aquell moment en que va començar l’historia amb la filla d’”OCÉANIDE”.